La soletat de l'escritor

Anna A. Millás Mascarós

En el Mon hi ha moltes classes de soletat. Tal volta la d'escritor no siga la mes trista, pero es sense dubte una de les mes ingrates. La necessites, perque es imprescindible per a poder concentrar-te en allo que penses plasmar en el full, o millor dit en la pantalleta de l'ordenador, puix hui en dia es el método mes utilisat. Particularment acostume a fer-ho al modo tradicional, m'agrada sentir esmonyir-se el boligraf, per la superficie llisa del paper, formant traços ràpits i nerviosos. Abans de passar a l'ordenador els meus borradors solen ser manuscrits, escrits en llibretes o en fulls on les paraules a vegades acaben sent nomes que uns garramanchos, cosa que succeis quan el cervell me demana deixar eixir a l´exterior les idees molt mes apressa que ho pot fer la meua mà. De totes formes per a mi constituix tot un plaer, al que no pense renunciar.

També es ben cert que a vegades les millors idees, pel contrari, apareixen en els moments menys inesperats, i solen succeir quan mes ocupat estas fent qualsevol atres coses alienes, per lo general, al difícil ofici d´escriure. A lo millor portes dies i dies maquinant com poder traure d´una situacio, ya siga perillosa, romàntica o tal volta cómica al protagoniste d´una de les teues obres, i per mes voltes que li dones a la situació i al cap no trobes el modo mes adequat per a conseguir-ho. En fastidi abandones el treball, acompanyat d´una molesta i maleida migranya que t´esta importunant ya fa un bon rato i que amenaça en fer-te la punyeta durant tota la resta del dia. Estas llavors malhumorat, nervios i desesperançat, perque has perdut varies hores davant del full en blanc o de l´ordenador, en soletat, tractan per tots els mijos de conseguir que allo no succeira i a la fi ho tens que deixar per a un atre moment mes lucid, en el que Talía o Melpómene, les deeses de la comedia i la tragedia, tinguen a be brindar-te de nou la seua valuosa i inestimable ajuda. Decidixes anar, acompanyada d´uns amics, a sopar o inclús eixir a soles un moment al carrer, a passejar i a pendre l´aire, a vore si d´eixe modo les muses, espentades pel deu Eolo, tornen a acodir al teu costat. Si estas acompanyat, els amics o la parella no deixen de parlar, tractan que tu t´intereses per allo que ells te conten, tu intentes entrar en la mateixa conversació que ells te propossen, pero no ho fa aixi el teu pensament, que obstinat continua martirisant al teu servell, obligant-lo a buscar la solució a la càbala que te planteja el repte d´escriure. Quan menys t´ho esperes, a lo millor en el moment mes inoportú, quan per fi estas disfrutant de la companya, sorgix la idea que havies estat buscant tan arduament. Te la sugerix el mes mínim detall que has vist, que has sentit o inclús que has oit, se pot presentar mentres estas parlant, pensant o llegint. Com si se tractara d´un lladre, en tota premeditació, se cola dins del teu pensament, travessant-lo ràpidament a la velocitat del llamp. De nou precisses acodir a recluir-te en la soletat, perque la idea colpeteja en el teu cervell i no te deixa pensar en res més. Abandones lo que estas fent, ya siguen amics, sopars, passejos, tertulies, necessites en urgencia refugiar-te en el raconet solitari del teu despaig i deixar que les paraules comencen a fluir escampant-se en rapidea, omplint el buit que abans havia quedat obert. Estas en eixos moments dominada per una vertiginosa ansia que te fa escriure sense treua abans que el concepte percebut pel teu esperit abandone el lloc dels teus pensaments.

El cas es que la soletat de l´escritor és tan necessaria com ho pot ser la companya dels atres humans, que te rodejen i t´acompanyen al llarc de tota la vida. ¿Qué es el teatre, sino el reflex de la vida? L'espill on molt a sovint podem vore reflectats totes aquelles situacions que ens depara la vida en el seu dia a dia. En moltes ocasions estes superen inclús a la ficció, i d´elles l´escritor extrau tot allo que després aprofitarà per al seu treball. Després, una vegada estiga ya rematada la seua obra se sol afegir, a peu de pàgina, el conegut lema que a sovint acostumem a trobar en molts llibres "Qualsevol paregut en la realitat és nomes una mera coincidencia". A vegades no hi ha cap dubte de que pot ser-ho, pero en unes atres ocasions l´autor en el seu intent per transmeter el seu punt de vista sobre allo que preten mostrar no ho deixa tan clar.

La llògica conclusió a la qual he aplegat, referent a la soletat de l´escritor, es que en realitat no es tal. L´autor mai està a soles, molt al contrari, sempre té la companya de tots els seus personages, cada u en la seua particular manera de ser, que be des de'l paper o desde la pantalla de l´ordenador no deixen de parlar donant-li la replica a cada instant. Mes que una soletat yo diria que es tracta d´una companya quasi perpetua, que si be no és corpórea, està composta d´eixa immaterialitat tan preuada i valuosa de la que es troben fets els ensomnis.

Valencia, septiembre de 1998

Publicado en el Boletí nº 3
(Taula Valenciana d'Autors Teatrals)